La ciutat lentament va revifant. Portem setmanes de pau, però les destrosses són tan grans i la població és tan escassa que els treballs de reconstrucció van desesperadament lents. Els supervivents, de moment, ens limitem a recuperar-nos i a les feines més urgents: enterrrar els morts per evitar epidèmies, restablir els serveis d'aigua i de llum, aconseguir menjar. La resta ja vindrà. Estem vius i amb això en tenim prou.
[Aquest és l'últim post del blog. Fins aviat]

Aquell dia, fa dos hiverns, devia ser a mitjans de novembre perquè no feia dos mesos encara que les classes a les escoles havien començat, encara que llavors ja ningú hi anava, va caure la primera nevada de la temporada, acompanyada d'una sobtada baixada de les temperatures. Va agafar tota la ciutat de sorpresa, com la desagradable visita d'uns parents llunyans, interessats i sorollosos, però parents al cap i a la fi. Tothom va córrer a refugiar-se a casa i, qui més qui menys, hi va veure en tot plegat el mal averany de desgràcies futures.

Encara aguanta la neu sobre els carrers sense cotxes i sobre els arbres despullats de fulles. Hi ha un silenci abassegador, i recordo el bombardeig del 3 de març de l'any passat. Va agafar la ciutat desprevinguda. El dia era clar, suau i encara la guerra era una cosa llunyana, no ens havia tocat, només de tant en tant alguna detonació llunyana, darrera les muntanyes del sud. Però aquell dia, després del crepuscle, centenars d'avions sobrevolen el cel i l'enfosqueixen del tot. La remor dels motors i els impactes eixordadors de les bombes ocupen tot l'espai durant dues hores. La gent es refugia on pot, tot i que molta no ha tingut temps, i resta immòbil sota les runes de les façanes o aixafades per algun vehicle volcat. L'atac és interminable, si no morim destrossats sota el ciment o asfixiats per la pols ens tornarem bojos. Però la intensitat dels atacs baixa lleument i al cap d'uns minuts ja no se sent cap avió. Encara esperem una bona estona, esporuguits. Finalment sortim i contemplem l'espectacle de destrucció i de mort.

Després de dinar, o millor dit, després d'empassar-me un tros de pa dur, he anat a l'altra banda de la ciutat, al barri del Cirell; hi he anat perquè necessitó un abric pel meu germà, i el nostre proveïdor és l'únic qui me'l pot proporcionar. Em devia un favor de fa temps, i avui l'he trobat de bon humor (ha fet moltes operacions els darrers dies: com més dura la situació més necessitada està la gent, i ell en fa el seu agost), i per tant no m'ha costat discutir molt perquè em donés l'abric. És un exemplar de l'anterior guerra, la del 47, un abric de l'enemic, folrat amb pell impermeable tenyida de verd caqui i porta una gran i càlida caputxa. Quan l'ha vist, a en Càlix li han brillat els ulls després d'anys llum de no fer-ho, i se li ha dibuixat un somriure que no ha marxat en tota la tarda.

Les detonacions, encara llunyanes, continuen, però el veí de l'entresòl diu que ha sentit dir que més de tres unitats enemigues s'acosten, i que a tot estirar en cinc dies els tindrem a les portes de la ciutat.

Hem pogut bullir una mica d'arròs i l'hem acompanyat de dos trossos de la carn inidentificable que hem aconseguit gràcies al nostre proveïdor únic i favorit. Menjàvem tranquil·lament, no hi ha pressa, poca cosa tenim a fer a part d'esperar. I a més, diuen que cundeix més si es menja a poc a poc i mastegant a conciència. Després de la llarga i silenciosa sobretaula he arreglat com he pogut la finestra de la cuina, esberlada en el marc per una onada expansiva. Per sort no ha estat afectat el vidre, i amb un tros de fusta i uns claus rovellats he pogut fer un tancament rudimentari però eficient.

Esperem una nit silenciosa i gèlida, com les últimes. Tot i que aquest matí de darrera les muntanyes, molt esmorteïts provenien sons d'impactes de bombes; n'hem sentit quatre, espaiats en el temps, al llarg de vint minuts, i no semblaven de molta potència.

Però això significa que la guerra encara no ha acabat.

En Càlix em pregunta quan crec que acabarà el que mai havia d'haver començat, i li responc que aviat, que els atacs han rebaixat la intensitat i la freqüència durant les dues o tres setmanes anteriors, que esperem que continuï aquesta tendència i d'una vegada per totes puguem sortir al carrer sense por i puguem començar a arreglar el poc que encara queda en peu i construir de nou tot allò que ja no existeix, com l'escola de primària del davant, ara un immens munt de pedres i ciment esberlat, o la font de la plaça, destrossada per una bomba mal dirigida, o el pavelló d'esports, sense sostre i sense dues de les quatre parets.

Ara mateix la ciutat dorm, o ho intenta, sota la foscor i la neu dels darrers dies, que es comença a convertir en gel en els llocs més a recer i als quals no arriba el sol. Encara tenim prou fusta per escalfar-nos. Tot i això demà ben aviat sortiré a buscar menjar. En Sirent és l'únic que en pot aconseguir, i de no ínfima qualitat. Amb el rellotge del pare en farem prou per dues setmanes més.

Fa dos dies que han pujat les temperatures. Al voltant dels 0 graus, i ha començat a nevar, amb prou feines fa mitja hora. Una nevada que augmenta la seva intensitat. La poca llum interior de les espelmes, el col.lapse de l’enllumenat públic i la lluna plena fan que les superfícies de la nit es vegin amb claredat. Serà una nit llarga i silenciosa.